Skip to content

De regionalismes, capitals, africanismes i molta feina per fer

11 Març, 2012

(Versión en castellano aquí)

Vamos ver, só para faz-de-conta: Caliota, Pedro Caliota, amboinho, era todo incapaz para quituta, afilhado de quianda sereia?

E a ver vamos. No corpo dele, exemplo – só marcas-de-moscas, mais nada. Porque Caliota era esbelto paco, nada de roídos de salalé de doença, fascas postas, cicatrizes umbândicas. Cana grossa, das margens, os braços, as pernas. Nem que tinha uma ruga, cacunda nada, perna camba, pé pernambuco, qualquer o dibute da ferida crónica. Homem direito. E chorar não chorara em baptismo d’água católica. Tendo sido sempre só o tranquino monandengue, um infante.

E na terra dele, como era? Essa é que soma pontos: tem demasias águas. Onde que têm águas, sereia quianda sai. Quitutas tem. que lhe nasceram, no Caliota, em suzala sanzala, riobeirinha. Na mão esquerda do caminho no Posto, a corrente bifonte, o rio de dois fios – o Longa, de límpidas leves ñaguas, todo ele peixes, jacaré fero só pacíficamente; o Nhía, reveldia líquida, o que dá vermelhos nas águas misturadas do depois, viagem no caminho do mar universo.

(“Pedro Caliota, Sapateiro-Andante”, Macandumba, José Luandino Vieira)

Aquilino Ribeiro, s’ha tingut durant molt temps per un escriptor regionalista. Nascut a la Beira, està envoltat des de petit per un món rural que influirà tota la seva obra. Com que tot el que no sigui un escriptor lisboeta, o com a mínim, urbà, és una altra casta d’artista, es diu que Aquilino Ribeiro és regionalista. Certament, se’n podria dir així, sempre i quan no s’utilitzi aquest terme de forma despectiva: perquè els regionalistes tracten suposadament temes rurals, antics, pintorescos i ridículs, utilitzen una llengua camperola, poc refinada. Són uns pagesos, vaja – en el sentit més criticable de la paraula. Aquilino, però, no es pot inscriure en cap corrent artística; vol renovar la literatura a través d’una estilització del llenguatge que ha sentit tota la vida, fent-ne literatura, no amb la voluntat de fer un retrat costumista i ridiculitzant, creador de tòpics i de tipus socials, sinó amb la voluntat d’aportar riquesa a una llengua massa artificialitzat, allunyat de la gent, un llenguatge del camp idealitzat, potser, però més ric en matissos; i amb una consciència clara de “nosaltres aquí parlem així, i així es reflecteix a la literatura”. No és un empobriment sinó tot el contrari, un interessant enriquiment. Això és més o menys el que venia a dir una professora d’un curs d’estiu d’una universitat lisboetael nom de la qual no sé si recordo.

És una sort que els estudis literaris, pressuntament, hagin eliminat els prejudicis capitalins i no acceptin que es parli de la literatura d’Aquilino Ribeiro com a regionalista (si entenem el terme de forma despectiva).

Una altra cosa, sembla, són les literatures africanes en llengua portuguesa, com és el cas de Luandino Vieira. La mateixa professora, sense els tics antiquats d’altres colegues, com es vantava ella, ens va presentar en aquestes literatures africanes, dos camins diferenciats pel que fa a la utilització de la llengua: el que imita el portuguès estandaritzat, intentant eliminar qualsevol terme o gir propi de les altres llengües locals per no crear una diferència, i el que utilitza precisament aquest element diferenciador com a recurs estilístic, tant pel que fa a la identitat com pel que fa a l’enriquiment d’una llengua, més enllà de voler-la exotitzar. “Nosaltres aquí parlem així, i així es reflecteix a la literatura”  Lògicament, és incomprensible que els africans no tinguin la decència d’escriure en un portuguès comprensible per tothom, quina mania aquesta de posar pals a les rodes escrivint com parlen de veritat. Sembla que algunes persones encara no han entès, encara que creguin que sí, que la literatura no es fa per ús exclusiu de la capital.

Quando comecei a pôr vulto no mundo, meus fidalgos, era a porca da vida outra droga. Todas as semanas contavam dias de guarda e, por cada dia de guarda, armava-se o saricoté nos terreiros. Não andaria Nosso Senhor de terra em terra – eu cá nunca me avistei com ele – mas a verdade é que a neve vinha com os Santos e as cerejas quando largam do ovo os perdigotos. Bebia-se o briol por canadões de pau até que bonda. Um homem mesmo com os dias cheios tinha pena de morrer.

Não tenho cataratas nos olhos, ainda que me hajam rodado sobre o cadáver quase dois carros de anos, mas os dias de hoje não os conheço. Ponho-me a cismar e não os conheço. E quanto mais cismo, mais dou razão ao Miguelão da Cabeça da Ponte, que falava como livro aberto, o grande bruxo. Muitas vezes lhe ouvi dizer quando estava de boa lua, o que nem sempre assucedia:

– Tempos virão em que o governarão as terras vãs e os filhos das barregãs.

Agora deitem Vossorias consultas e digam-me: quem tudo lo manda no concelho? Quem? O doutor Alípio, o filho da Ruça da Folgosela, com a porta aberta aos marchantes na feira de S. Mateus. Quem recolhe boas novidades? O pele-de-asno do Bisagra com umas barreiras rabosanas, donde não valia a pena enxotar a milheira, quando ainda o mundo não andava torto.

(O Malhadinhas, Aquilino Ribeiro)

(Versión en castellano aquí)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: