Skip to content

La contribució africana: valoritzar el resultat optimista d’una història pèssima (I)

18 Març, 2012

(Aquesta entrevista és una traducció de “O contributo africano: valorizar o resultado optimista de uma história péssima” publicada a BUALA per Marta Lança. L’original es pot consultar aquí)

 

La forta presència africana a Lisboa es dissol a finals del segle XIX per tornar amb la forta immigració de mitjans del segle XX. Tot i que renovada, ha continuat assentada sobre una base de discriminació. Els negres que van ajudar a construir aquest país viuen encara majoritàriament a la perifèria, destinats a una invisibilitat obscena en la representació de la societat portuguesa. L’etnòleg francès Jean-Yves Loude ha tornat a la “ciutat negra” per fer un workshop sobre la figura de Lisboa a la literatura (es pot consultar aquí el programa), i insisteix en contradir la manipulació dels fets que treu importància a la contribució africana a les grans fites del món.

A Lisboa Cidade Negra el narrador descobreix una ciutat plena de senyals d’aquesta presència africana i ens mostra el privilegi dels lisboetes. Els seus llibres revelen narratives silenciades, i reflexionen sobre el resultat cultural d’una història violenta. Amb la seva companya Viviane Lièvre, han escollit una vida de viatge en l’aprenentatge de l’alteritat, promovent un diàleg entre visions del món complementàries que recol•loquen algunes dades sobre el valor d’Àfrica en la història universal. En una sala del bellíssim palau de Belmonte, que tant de Tejo ens retorna, revisitem una Lisboa poblada d’esclaus, el que en va quedar després, els seus llibres i una revolta antiga contra els prejudicis.

Al seu llibre Lisboa Cidade Negra (2003) s’entén Lisboa com la ciutat més africana d’Europa. Estem parlant del passat?

Sí, del passat, al present n’hi ha moltes altres (París, etc.). La Història mestissa de cinc segles de convivència entre Àfrica i Lisboa va ser una descoberta per mi. Vaig voler investigar per rescatar la memòria d’aquesta herència.

És molt perceptible aquesta presència a la ciutat, però no sempre arribem a la seva història.

N’hi ha prou amb anar a beure una ginginha al largo de S. Domingos. En canvi, al Cais do Sodré ja no hi queda cap senyal de les negres que venien musclos. Podem descobrir testimonis d’aquesta presència a quadres, azulejos, ceràmiques, al teatre. Quan vaig arribar a Lisboa a finals dels anys 90, la primera pregunta que vaig fer als meus amics capverdians va ser: “per què tants africans a Lisboa?”, i em van explicar que ja venia del 1445, amb l’arribada dels esclaus. L’escriptor Joaquim Arena em va portar a una sèrie de llocs de l’africanitat i em va explicar la recerca del professor Didier Lahon sobre les confraries negres de Nossa Senhora do Rosário i “els negres al cor de l’imperi” a propòsit de l’exposició als Jerónimos l’any 2000.

Inaugurava d’aquesta manera un treball que diu que és un exercici policial per buscar el moll de l’os, el cadàver assassinat d’una memòria.

No en sabia res, d’aquesta presència constant a Lisboa, vaig llegir els estudis d’Anne Marie Pascal sobre “el personatge del negre al teatre portuguès del segle XVIII”, o el llibre de José Ramos Tinhorão Os Negros em Portugal. Uma Presença Silenciosa i d’altres investigadors que mostraven els negres no només com a braços sinó com expressions de la vida quotidiana, d’influència en la cultura, en la religió, en les corrides de braus i al fado. I vam passar una temporada a S. Bento, un gran símbol de la presència africana.

S. Bento, on als anys 50 es van establir immigrants capverdians que havien vingut a treballar al port, i també el S. Bento del segle XVII, quan D. Manuel va fer excavar un pou per llençar-hi els cadàvers dels africans al carrer Poço dos Negros.

Exactament. Després vaig intentar trobar un joc literari per transmetre la informació que creués la literatura i l’antropologia. I va sorgir el mètode en llengua portuguesa que enllaçava les lliçons prohibides i la memòria portuguesa, revisitava Lisboa mostrant els indrets que queden amagats rere la façana de la Història oficial. No volia fer un assaig, perquè crec que els acadèmics no aconsegueixen sacsejar l’opinió pública amb aquestes noves visions de la Història. Vaig escollir el format pròxim al de la novel•la policíaca, per donar la paraula als esclaus d’ahir i als nous descobridors que formen part de la cultura.

Nous descobridors?

Perquè els portuguesos es veien com els descobridors del món, van portar espècies i esclaus. Els africans són i van ser també els descobridors del nostre món.

Les lliçons prohibides realcen una crítica a la manipulació i al blanquejament de la Història. Quins interessos seguia l’anul•lació de la contribució africana?

El segle XV va ser un moment terrible, es van cremar mapes, es va amagar informació. Era molt urgent promoure una superioritat de la nostra civilització. Antigament, els esclaus dels cristians eren musulmans i els esclaus dels musulmans eren cristians. No funcionava el dir “evangelitzem els africans, esclavitzem els negres i bategem-los.” Al segle XV es va recuperar de la Bíblia el càstig de Cam, fill de Noé, i la seva descendència. Es va decidir que els africans formaven part de la descendència de Cam i que havien de viure una vida de sofriment per apartar el càstig, patir la Passió de Crist, cosa que els permetria entrar al paradís.

Era l’inici del mite de la inferioritat.

Cinc segles no és molt en la història de la Humanitat, però pels que serveixen aquesta història, que durant la vida només obeeixen, és immens. No es pot sofrir més, això.

Alguns relativitzen l’esclavitud europea dient que l’Àfrica ja era esclavista amb el seu propi poble, el cas d’Egipte, el regne del Congo…

És clar que antigament els grans imperis africans tenien esclaus. La gran diferència és que els seus captius no perdien la categoria d’humanitat. Un home que perd la llibertat a la guerra es tornava guerrer o camperol en temps de pau, però el cap del poble tenia el deure de pagar-li el casament i de donar-li suport. A l’esclavatge europeu es perdia l’humanitat, una novetat cruel.

Un historiador del Dicionário da História de Portugal, dirigit pel Joel Serrão, diu que l’abundància d’esclaus a Lisboa va deixar vicis de falta de productivitat, ociositat i deixadesa als costums de la població lisboeta. Un judici violent, com escriu Isabel Castro Henrique. Què en va quedar, d’aquesta presència d’esclaus?

Al final del segle XVIII es va prohibir importar més esclaus, però els que hi eren es van quedar. El problema dels lliberts és que no tenien un paper econòmic, i es van desplaçar cap a la perifèria, d’altres va anar a parar a presons, molts es van tornar alcohòlics, d’altres van ser enviats al Brasil. És una de les raons de la desaparició dels negres a Lisboa, i també perquè l’amor estava gairebé prohibit.

Per por al mestissatge?

Hi va haver mestissatge a Portugal, però era un tabú. La Casa da Misericórdia acollia molts nadons mulats abandonats. Encara que el mestissatge constava al discurs harmoniós oficial de la lusofonia com a raó pel caràcter d’excepció del colonialisme portuguès. Això era a ultramar, aquí a la metròpoli, era desencoratjada i prohibida. Fins i tot entre negres. Preferien importar més esclaus d’Àfrica que mantenir els fills. Als relats que he llegit, no es desitja que el mascle negre, casat, recuperi l’orgull. Al Brasil també era més barat fer venir esclaus, al voltant de 4 o 5 milions, podem doblar la xifra als 8 milions si comptem que molts morien a la travessa. Va ser una història terrible. Hem d’acabar d’una vegada amb el lusotropicalisme, i els mites com la cordialitat i el mestissatge, que són una excusa per no veure la realitat. El colonialisme portuguès i l’esclavitud van ser nefastos, per exemple a Brasil i a S. Tomé.

Però als seus llibres estableix un diàleg a partir del que queda d’aquesta història violenta imperialista, en una necessitat de comunicar que prové de la descoberta de l’alteritat.

Persegueixo la vocació d’explicar el món on vivim. Jo i la meva dona, Viviane Lièvre, hem treballat com a etnòlegs a l’Himàlaia, Paquistan, durant quinze anys. El primer pas va ser entendre la importància de la cultura dels Kalash, un poble amenaçat per la intolerància i minoritzat de la història de la humanitat. Amb Àfrica el Diálogo a preto e branco va ser la clau de tota la història. Vaig ser escollit pel camerunès Kum’a Ndumbe III, que em va donar la seva visió sobre el continent, dient-me: “seràs el pont”. A Àfrica és important que siguem escollits, no es pot simplement senyalar amb el dit o revelar secrets.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: