Skip to content

De regionalismes, capitals, africanismes i molta feina per fer

11 Març, 2012

(Versión en castellano aquí)

Vamos ver, só para faz-de-conta: Caliota, Pedro Caliota, amboinho, era todo incapaz para quituta, afilhado de quianda sereia?

E a ver vamos. No corpo dele, exemplo – só marcas-de-moscas, mais nada. Porque Caliota era esbelto paco, nada de roídos de salalé de doença, fascas postas, cicatrizes umbândicas. Cana grossa, das margens, os braços, as pernas. Nem que tinha uma ruga, cacunda nada, perna camba, pé pernambuco, qualquer o dibute da ferida crónica. Homem direito. E chorar não chorara em baptismo d’água católica. Tendo sido sempre só o tranquino monandengue, um infante.

E na terra dele, como era? Essa é que soma pontos: tem demasias águas. Onde que têm águas, sereia quianda sai. Quitutas tem. que lhe nasceram, no Caliota, em suzala sanzala, riobeirinha. Na mão esquerda do caminho no Posto, a corrente bifonte, o rio de dois fios – o Longa, de límpidas leves ñaguas, todo ele peixes, jacaré fero só pacíficamente; o Nhía, reveldia líquida, o que dá vermelhos nas águas misturadas do depois, viagem no caminho do mar universo.

(“Pedro Caliota, Sapateiro-Andante”, Macandumba, José Luandino Vieira)

Aquilino Ribeiro, s’ha tingut durant molt temps per un escriptor regionalista. Nascut a la Beira, està envoltat des de petit per un món rural que influirà tota la seva obra. Com que tot el que no sigui un escriptor lisboeta, o com a mínim, urbà, és una altra casta d’artista, es diu que Aquilino Ribeiro és regionalista. Certament, se’n podria dir així, sempre i quan no s’utilitzi aquest terme de forma despectiva: perquè els regionalistes tracten suposadament temes rurals, antics, pintorescos i ridículs, utilitzen una llengua camperola, poc refinada. Són uns pagesos, vaja – en el sentit més criticable de la paraula. Aquilino, però, no es pot inscriure en cap corrent artística; vol renovar la literatura a través d’una estilització del llenguatge que ha sentit tota la vida, fent-ne literatura, no amb la voluntat de fer un retrat costumista i ridiculitzant, creador de tòpics i de tipus socials, sinó amb la voluntat d’aportar riquesa a una llengua massa artificialitzat, allunyat de la gent, un llenguatge del camp idealitzat, potser, però més ric en matissos; i amb una consciència clara de “nosaltres aquí parlem així, i així es reflecteix a la literatura”. No és un empobriment sinó tot el contrari, un interessant enriquiment. Això és més o menys el que venia a dir una professora d’un curs d’estiu d’una universitat lisboetael nom de la qual no sé si recordo.

És una sort que els estudis literaris, pressuntament, hagin eliminat els prejudicis capitalins i no acceptin que es parli de la literatura d’Aquilino Ribeiro com a regionalista (si entenem el terme de forma despectiva).

Una altra cosa, sembla, són les literatures africanes en llengua portuguesa, com és el cas de Luandino Vieira. La mateixa professora, sense els tics antiquats d’altres colegues, com es vantava ella, ens va presentar en aquestes literatures africanes, dos camins diferenciats pel que fa a la utilització de la llengua: el que imita el portuguès estandaritzat, intentant eliminar qualsevol terme o gir propi de les altres llengües locals per no crear una diferència, i el que utilitza precisament aquest element diferenciador com a recurs estilístic, tant pel que fa a la identitat com pel que fa a l’enriquiment d’una llengua, més enllà de voler-la exotitzar. “Nosaltres aquí parlem així, i així es reflecteix a la literatura”  Lògicament, és incomprensible que els africans no tinguin la decència d’escriure en un portuguès comprensible per tothom, quina mania aquesta de posar pals a les rodes escrivint com parlen de veritat. Sembla que algunes persones encara no han entès, encara que creguin que sí, que la literatura no es fa per ús exclusiu de la capital.

Quando comecei a pôr vulto no mundo, meus fidalgos, era a porca da vida outra droga. Todas as semanas contavam dias de guarda e, por cada dia de guarda, armava-se o saricoté nos terreiros. Não andaria Nosso Senhor de terra em terra – eu cá nunca me avistei com ele – mas a verdade é que a neve vinha com os Santos e as cerejas quando largam do ovo os perdigotos. Bebia-se o briol por canadões de pau até que bonda. Um homem mesmo com os dias cheios tinha pena de morrer.

Não tenho cataratas nos olhos, ainda que me hajam rodado sobre o cadáver quase dois carros de anos, mas os dias de hoje não os conheço. Ponho-me a cismar e não os conheço. E quanto mais cismo, mais dou razão ao Miguelão da Cabeça da Ponte, que falava como livro aberto, o grande bruxo. Muitas vezes lhe ouvi dizer quando estava de boa lua, o que nem sempre assucedia:

– Tempos virão em que o governarão as terras vãs e os filhos das barregãs.

Agora deitem Vossorias consultas e digam-me: quem tudo lo manda no concelho? Quem? O doutor Alípio, o filho da Ruça da Folgosela, com a porta aberta aos marchantes na feira de S. Mateus. Quem recolhe boas novidades? O pele-de-asno do Bisagra com umas barreiras rabosanas, donde não valia a pena enxotar a milheira, quando ainda o mundo não andava torto.

(O Malhadinhas, Aquilino Ribeiro)

(Versión en castellano aquí)

De regionalismos, capitales, africanismos y mucho trabajo pendiente

11 Març, 2012

(Versió en català aquí)

Vamos ver, só para faz-de-conta: Caliota, Pedro Caliota, amboinho, era todo incapaz para quituta, afilhado de quianda sereia?

E a ver vamos. No corpo dele, exemplo – só marcas-de-moscas, mais nada. Porque Caliota era esbelto paco, nada de roídos de salalé de doença, fascas postas, cicatrizes umbândicas. Cana grossa, das margens, os braços, as pernas. Nem que tinha uma ruga, cacunda nada, perna camba, pé pernambuco, qualquer o dibute da ferida crónica. Homem direito. E chorar não chorara em baptismo d’água católica. Tendo sido sempre só o tranquino monandengue, um infante.

E na terra dele, como era? Essa é que soma pontos: tem demasias águas. Onde que têm águas, sereia quianda sai. Quitutas tem. que lhe nasceram, no Caliota, em suzala sanzala, riobeirinha. Na mão esquerda do caminho no Posto, a corrente bifonte, o rio de dois fios – o Longa, de límpidas leves ñaguas, todo ele peixes, jacaré fero só pacíficamente; o Nhía, reveldia líquida, o que dá vermelhos nas águas misturadas do depois, viagem no caminho do mar universo.

(“Pedro Caliota, Sapateiro-Andante”, Macandumba, José Luandino Vieira)

Aquilino Ribeiro, se ha tratado durante mucho tiempo como un escritor regionalista. Nacido en la Beira, le rodea desde su infancia un mundo rural que influirá en toda su obra. Como que todo lo que no sea un escritor lisboeta, o por lo menos, urbano, es otra casta de artista, se dice que Aquilino Ribeiro es regionalista. Ciertamente se le podría llamar así, siempre y cuando no se utilice este término de forma despectiva: porque los regionalistas supuestamente tratan temas rurales, antiguos, pintorescos y ridículos, utilizan una lengua campesina, poco refinada. Que son unos payeses, vaya – en el sentido más criticable de la palabra. Pero Aquilino no se puede inscribir en ningún corriente artístico; quiere renovar la literatura a través de una estilización del lenguaje que ha oído toda su vida, haciendo de ello literatura, no con la voluntad de hacer un retrato costumbrista y ridiculizador, de los que crean tópicos o tipos sociales, sino con la voluntad de aportar riqueza a una lengua demasiado artificializada, alejada de la gente, un lenguaje del campo idealizado, tal vez, pero más rico en matices; y con una consciencia clara de “nosotros aquí hablamos así, y así se refleja en la literatura”. No es un empobrecimiento sino todo lo contrario, un interesante enriquecimiento. Esto es lo que más o menos decía una profesora de un curso de verano de una universidad lisboeta de cuyo nombre no quiero acordarme.

Es una suerte que los estudios literarios, presuntamente, hayan eliminado los prejuicios capitalinos y quen no acepten que se hable de la literatura de Aquilino Ribeiro como regionalista (si entendemos el término de forma despectiva).

Otra cosa son, parece, las literaturas africanas en lengua portuguesa, como es el caso de Luandino Vieira. La misma profesora, sin los tics anticuados de otros colegas, como se enorgullecía, nos presentó en estas literaturas africanas, dos caminos diferentes en lo que refiere a la utilización de la lengua: el que imita el portugués estandarizado, intentando eliminar cualquier término o giro propio de las lenguas locales para no crear una diferencia, y el que utiliza precisamente este elemento diferenciador como recurso estilístico, tanto en lo que concierne a la identidad como en lo que concierne al enriquecimiento de uan lengua, más allá de quererla exotizar. “Nosotros aquí hablamos así, y así se refleja en la literatura”. Lógicamente, es incomprensible que los africanos no tengan la decendia de escribir en un portugués comprensible para todo el mundo, qué manía esa de poner trabas escribiendo como de verdad se habla. Parece que algunas personas todavía no han entendido, aunque así lo crean, que la literatura no se hace para uso exclusivo de la capital.

Quando comecei a pôr vulto no mundo, meus fidalgos, era a porca da vida outra droga. Todas as semanas contavam dias de guarda e, por cada dia de guarda, armava-se o saricoté nos terreiros. Não andaria Nosso Senhor de terra em terra – eu cá nunca me avistei com ele – mas a verdade é que a neve vinha com os Santos e as cerejas quando largam do ovo os perdigotos. Bebia-se o briol por canadões de pau até que bonda. Um homem mesmo com os dias cheios tinha pena de morrer.

Não tenho cataratas nos olhos, ainda que me hajam rodado sobre o cadáver quase dois carros de anos, mas os dias de hoje não os conheço. Ponho-me a cismar e não os conheço. E quanto mais cismo, mais dou razão ao Miguelão da Cabeça da Ponte, que falava como livro aberto, o grande bruxo. Muitas vezes lhe ouvi dizer quando estava de boa lua, o que nem sempre assucedia:

– Tempos virão em que o governarão as terras vãs e os filhos das barregãs.

Agora deitem Vossorias consultas e digam-me: quem tudo lo manda no concelho? Quem? O doutor Alípio, o filho da Ruça da Folgosela, com a porta aberta aos marchantes na feira de S. Mateus. Quem recolhe boas novidades? O pele-de-asno do Bisagra com umas barreiras rabosanas, donde não valia a pena enxotar a milheira, quando ainda o mundo não andava torto.

(O Malhadinhas, Aquilino Ribeiro)

(Versió en català aquí)

BUALA

10 Març, 2012

(Versió en castellà aquí)

BUALA: en llengua quimbundu, casa, poble, comunitat.

BUALA és una associació dedicada a la creació i a l’enfortiment del ponts culturals entre Àfrica, Portugal i Brasil. S’agafa a la idea del punt de trobada entre les diverses geografies i contribucions de tots els territoris de parla portuguesa, celebrant-ne la diversitat. És una xarxa de treball que es materialitza en un portal online de reflexió, crítica i documentació de les cultures africanes contemporànies.

Amb unes trenta mil visites al mes, BUALA contribueix a la divulgació del patrimoni cultural africà en un sentit ampli, tenint en compte les relacions que s’estableixen amb Brasil i Portugal, i aprofitant la xarxa per fer convergir propostes que ja estaven en marxa amb noves perspectives. Una de les coses més interessants és la mirada interdisciplinar que estableix ponts entre els camps acadèmics, artístics, periodístics i la societat civil, reforçada per mòduls de formació i reflexió a les ciutats on BUALA té seus.

A la pàgina web ens trobem les següents seccions:  cara a cara – autors, objectes; afroscreen – cinema i multimèdia; a ler  assajos i reportatges; mukanda – divulgació del pensament d’autors africans, manifestos, textos polítics i literaris; palcos – arts escèniques, dansa, teatre i música; cidade – pensar la ciutat i la urbanització; i el blog Dá Fala farcit de divulgació cultural i acadèmica, imatges, sons i vídeo.


BUALA
s’erigeix com a xarxa de treball per professionals de la cultura i el coneixement, una plataforma construïda per a les persones, que funciona a partir de col·laboracions desinteressades, tant en la redacció com en la traducció, perquè aquest és un dels altres aspectes més interessants de BUALA, que la podem llegir en portuguès, francès i anglès. La intensa col·laboració de tantes persones, tant de lectors com de redactors, de tots els països de parla portuguesa i de molts altres llocs del món, és un senyal de com de necessària i desitjada era aquesta plataforma, aquest canal de reflexió i divulgació en l’àmbit de la cultura africana contemporània.

(Versió en castellà aquí)

BUALA

10 Març, 2012

(Versió en català aquí)

BUALA: en lengua kimbundu, casa, pueblo, comunidad.

BUALA es una asociación dedicada a la creación y al fortalecimiento de los puentes culturales entre África, Portugal y Brasil. Se acoge a la idea del punto de encuentro entre las varias geografías y contribuciones de todos los territorios de habla portuguesa, celebrando su diversidad. Es una red de trabajo que se materializa en un portal online de reflexión, crítica y documentación de las culturas africanas contemporáneas.

Con unas treinta mil visitas al mes, BUALA contribuye a la divulgación del patrimonio cultural africano en un sentido amplio, teniendo en cuenta las relaciones que se establecen con Brasil y Portugal, y aprovechando la red para hacer converger propuestas que ya estaban en marcha con nuevas perspectivas. Una de las cosas más interesantes es la mirada interdisciplinar que establece puentes entre los campos académicos, artísticos, periodísticos y la sociedad civil, reforzada por módulos de formación i reflexión en las ciudades donde BUALA tiene sede.

En la página web noc encontramos con las siguientes secciones:  cara a cara – autores, objetos; afroscreen – cine y multimedia; a ler  ensayos y reportajes; mukanda – divulgación del pensamiento de autores africanos, manifiestos, textos políticos y literarios; palcos – artes escénicas, danza, teatro y música; cidade – pensar la ciudad y la urbanización; y el blog Dá Fala lleno de divulgación cultural y académica, imágenes, sonidos y vídeo.


BUALA
se erige como a red de trabajo para profesionales de la cultura y el conocimiento, una plataforma construida para las personas, que funciona a partir de colaboraciones desinteresadas, tanto en la redacción como en la traducción, porque este es otro de los aspectos más interesantes de BUALA, que la podemos leer en portugués, francés y inglés. La intensa colaboración de tantas personas, lectores y redactores, de todos los paises de habla portuguesa y de muchos otros lugares del mundo, es una señal cuan necesaria y deseada era esta plataforma, este canal de reflexión y divulgación en el ámbito de la cultura africana contemporánea.

(Versió en català aquí)

Grup de lectura posposat

10 Març, 2012

Per qüestions d’organització, anunciem que la sessió del grup de lectura prevista per diluns 12 es pospon fins la primera setmana del tercer trimestre, aproximadament. Ben aviat comunicarem la data exacta. Perdoneu les molèsties.

Crònica de Nadal

9 Març, 2012

En aquestes alçades de l’any quan arriba el Nadal recordo sempre el meu avi. Vull dir el recordo moltes vegades però ho faig sobretot per Nadal perquè mentre el meu avi visqué, va ser l’època més feliç de la meva vida. Jo era el fill més gran del seu fill més gran, em dic António Lobo Antunes perquè era el seu nom (tot i que hauria preferit llegir al DNI Cisco Kid o Hopalong Cassidy).

Em va portar a Pàdua per fer la primera comunió després de ser adequadament confessat a casa seva pel senyor prior
(els dissabtes el meu avi feia un dinar pels capellans, i el de Pedralbes aprofitava per agafar-me el cap en petons entendrits
– Ay angelito ay angelito
tacant-me de fervors místics, partirem del supòsit que eren fervors místics i jo em torçava i retorçava per l’incòmode dels gargalls i les mans massa calents i suaus.)
em va portar a Pàdua per fer la primera comunió, França, Suissa, Itàlia, vaig passar dies vomitant al cotxe, em vaig avorrir mortalment als museus on el meu pare em feia dissertacions interminables davant els quadres i les estàtues, i em vaig avorrir mortalment perquè no hi havia ni un sol quadre que representés Cisco Kid, només senyores de brodat, Cristos agònics i leprosos de pedra als quals els faltaven trossets, vaig ser atropellat per una bicicleta a Berna, a l’església de Sant Antoni vaig passar-les de tots colors amb l’hòstia que no es desenganxava del paladar i jo dividit entre les ganes de ficar el dit allà dintre i el pànic de ferir Jesús amb l’ungla, em vaig perdre a Venècia, vaig menjar moltíssims gelats, quan vaig tornar el meu germà Juan s’havia trencat un braç, la tia Magdalena va manar posar-li guix i em vaig morir d’enveja per estar sencer sense res penjat del coll.

Però tornant als Nadals, a casa el meu avi eren tot un esdeveniment. Just després del gall d’indi i abans de les tietes polsoses d’Argentina que vivien als voltants de la Bonanova i que jo només veia al desembre
(recordo els pisos foscos, amb brillantors de plata en la penombra, els pianos, les criades que es deien totes Concepción, velletes que feien olor de remeis, Tía Mimi, Tía Chochi, mobles amenaçadors i passadissos sense fi)
la meva àvia ordenava a una de les filles
– Haz entrar al personal
el personal s’alineava contra la paret, l’arrendatari, la dona de l’arrendatari, els fills de l’arrendatari, el jardiner, la cuinera, els altres mugics, i la meva àvia amb pompa de 12 d’octubre repartia creus de guerra de paquets amb coses toves, mitges, jerseis i així, per als serfs agraïts. Un cop satisfets els mugics i tornats en fila a les catacumbes de la cuina
(jo adorava anar a la cuina perquè tota aquesta gent s’aixecava i em feia reverències mentre que a la sala ningú no em feia cap cas i continuaven jugant a cartes, o si me’n feien, era per dir
– el niño a callar
entre dues rondes de canasta)
anàvem al pessebre amb muntanyes de cartolina, molsa i fragments de mirall fingint ser llacs, davant del qual creixia un Himàlaia de regals. Hi havia coses de vestir que alegraven a la meva mare i que m’enfurien a mi ja que coses de vestir eren regals per ella i mai no havia vist que Hopalong Cassidy utilitzés abric o pantalons curts, i coses que m’alegraven a mi i feien enfurir la meva mare com revòlvers de petards i altres meravelles per fer soroll que pertorbaven la partida de canasta.
(– vete a disparar y a armar escándalo para otro lado que no me puedo concentrar)
sense parlar de les pilotes que trencaven vidres i soperes, dels papers enganxifosos dels caramels que s’adherien a la roba de la família i dels cotxes de corda que si algú els posava un peu a sobre feia un salt mortal cap enrere encara més espectacular que els dels acròbates de la Monumental.  El meu avi presidia la confusió amb un somriure
(va ser la única persona que mai no em va fer callar ni parar de disparar i a qui li divertien els escàndols)
i com bon oficial de Cavalleria i veterà de guerra no trobava malament que afusellés les visites amb trets a les orelles, visites que saltaven de l’ensurt i molt blanques queien sobre les cadires, amb la mà al pit, mirant cap a mi com si em volguessin polvoritzar i somrient-li a ell un riure desmaiat
– qué vitalidad que tiene su nieto
en el qual s’endevinava el desig incomprensible de veure’m lligat de peus i mans i amb una mordassa a la boca.

Després el meu avi va morir, vengueren la casa, la família es va dispersar i els Nadals s’acabaren. Els Nadals ara són el que veig als aparadors de les botigues: les Felices-Festes de les gerències, les pastisseries amb bitllets de 5 € agafats a l’avet amb agulles d’estendre, un Pare Noel trist a la porta d’un supermercat repartint prospectes de margarines i telèfons mòbils. Els Nadals ara són jo rere les paraules d’una novel·la, amb el bloc sobre els genolls, la cuina sense cap mugic, els meus germans amb cabells blancs, nebots que mai no han sentit parlar de Cisco Kid. Però pot ser que per l’any que ve em regalin una pistola de petards i en disparar-ne el primer el meu avi reaparegui, em torni a posar la mà a l’espatlla, m’amanyagui com em feia, amb el polze al clatell
(– mi nietecito)
i jo senti de nou la seva força i tendresa, senti de nou, com sempre vaig sentir, que estant al seu costat mai cap cosa dolenta, cap cosa trista, cap cosa ordinària no em podria passar, perquè el meu avi no ho permetria.

(Traducció lliure de la crònica “Crónica de Natal” d’António Lobo Antunes, dins Livro de crónicas, Dom Quixote: Alfragide, 2008.)

 

“Entre tres artistas”

3 Març, 2012

PARADIGMAS Galeria torna sorprendre’ns. Les brasileres Cristina Salgado i Regina de Paula, i la catalana Encarna Romero exposen simultàniament a l’espai del Carrer Francisco Giner. Però ni l’obra de Cristina Salgado, ni la de Regina de Paula, amigues de fa temps a Rio de Janeiro, ni tampoc la d’Encarna Romero, tenen res a veure. Regina utilitza diferents suports i de tant en tant, fa dibuixos investigant els espais físics, Cristina passa de la tridimensionalitat al pla del paper per treballar diferents qüestions sobre el cos.

“Entre les obres sobre paper de Cristina i la sèrie d’imatges que Encarna presenta a PARADIGMAS gairebé es pot veure un apropament. Gairebé. En realitat, les obres d’aquestes tres artistes són independents entre sí i es presenten com exposicions diferents dins un mateix esdeveniment. Entre elles s’ensopega amb el buit”.

Glòria Fernandez i Victor Ramírez són els comissaris encarregats de buscar nexes d’unió entre la producció d’aquestes tres artistes. I han construït un mapa que ens ajudarà a descobrir més ensopecs quan recorreguem el camí entre aquestes poètiques.

 

 

 

Tratado elementar de arquitectura Vignola / SSCC de Regina de Paula
Temblores y Permutaciones de Cristina Salgado
Autoretrato-Regresiones I de Encarna Romero

El 6 de març, a les 19:30h, trobada amb les artistes i els comissaris.
Exposició: Del 6 de març al 5 de maig de 2012.
PARADIGMAS galeria, C/ Francisco Giner, 45. Barcelona.


%d bloggers like this: